A Visual Monument to the Things That Will No Longer Be
Private events intertwine with moments of historical significance. Moments of change, both social and personal, where individual history is never separate from collective history. A tribute to last times, to the last time I saw this, to the last time that happened. Within the work, one moves between a dream, a childhood memory, a morning in the Middle East when the Israeli-Palestinian conflict began, and a morning in Kyiv when the war with Russia was already underway. Times and places overlap, without hierarchy. It is the meeting of one light projected by the observer and another received by the subject. The light that lingers for a few seconds when darkness has already taken over. It is the latent image, the dust settling in our unconscious. The soundtrack guides us, like the image itself, through a continuous flow of stories that emerge, dissolve, and return—just like a temporary structure. Temporary as our bodies, temporary as everything in this universe, in a perpetual cycle, always evolving. What remains of me in you and what remains of you in me forms a new I and a new you.
Temporary structure, 2025
Single channel video, loop, stereo sound
Duration 7′
3+2AP
Room 1337. Grand Josun. Haeundae, Busan
Temporary Structure (Poem), 2025
Giclée Print on cotton paper
Cm 48,3 x 32,9
3+2AP
Un monument visual a les coses que ja no seran
Esdeveniments privats s’entrellacen amb moments de significat històric. Moments de canvi, tant socials com personals, on la història individual mai no està separada de la història col·lectiva. Un homenatge a les últimes vegades, a l’última vegada que vaig veure això, a l’última vegada que allò va passar. Dins de l’obra, un es mou entre un somni, un record d’infantesa, un matí a l’Orient Mitjà quan va començar el conflicte israelià-palestí, i un matí a Kíiv quan la guerra amb Rússia ja estava en marxa. Els temps i els llocs se superposen, sense jerarquia. És la trobada entre una llum projectada per l’observador i una altra rebuda pel subjecte. La llum que roman uns segons quan la foscor ja ho ha envaït tot. És la imatge latent, la pols que es diposita al nostre inconscient. La banda sonora ens guia, com la imatge mateixa, a través d’un flux continu d’històries que apareixen, es dissolen i tornen—com una estructura temporal. Temporal com els nostres cossos, temporal com tot en aquest univers, en un cicle perpetu, sempre canviant. El que queda de mi en tu i el que queda de tu en mi forma un nou jo i un nou tu.